Aquest llibre m’ha costat de llegir, crec que ho he dir al principi. No dic que no m’haja agradat, simplement que m’ha costat. I tot es deu al segon capítol, que se m’ha fet dur: anava sobre un parc d’atraccions per a eutanasiar xiquets. Massa per a mi. I a cada capítol em temia trobar-me en un altra situació igual de dura. No és, per tant, que m’haja costat llegir per un text complicat o avorrit, més bé perquè és molt efectiu generant emocions.

El llibre va sobre una pandèmia, de fet em pareix una idea sorgida del confinament de 2020 i estirada per a fer un llibre. Està contada de manera episòdica, on cada vegada tenim el punt de vista d’un personatge diferent, a voltes relacionat en els que apareixen en altre capítols, i donant salts en el temps. Aìxò, crec jo, no li va bé al llibre per a generar interès en els personatges, però li serveix a l’autor per a clavar idees que no cabrien en un recompte de la pandèmia.

A mitjan llibre hi ha un canvi que, per a mi, es clau al llibre. Passem d’escenes relacionades en les morts generades per l’enfermetat, a una aventura d’exploració espacial. En un sol capítol vegem com es planteja una versió galàctica de l’arca de Noé per a trobar continuïtat a l’espècie humana lluny de l’enfermetat i el canvi climàtic. Em va agradar el canvi d’un ritme lent, com resignat, a un ritme ràpid, on inclús l’autor es permet desfer-se de l’enfermetat i la pandèmia en unes poques línies i projectar la història cap al futur.

No obstant això, em va sobtar que aquesta línia temporal es queda ahi, a partir d’aquest moment passem a vore què queda després de la pandèmia, en una espècie de reflex del moment en el que estem. No diria que es tracta de fer un paral·lel al que vivim ara, o una reflexió de la situació post-covid, més bé és una projecció que fa l’autor de les virtuts humanes.

En resum, aquest llibre m’ha deixat una sensació mixta, no tinc clar si m’ha agradat o no.

Últim canvi el 2025-02-23