Aquest és el tercer llibre de Santiago Lorenzo que lligc, Los asquerosos em va agradar moltíssim, i Los millones, sense arribar a tant, té una premissa boníssima: un membre del GRAPO guanya la Primitiva però no pot cobrar el premi perque no té DNI. En Los huerfanitos també partim d’una situació complicada: els tres fills de l’amo d’un teatre van a heretar el teatre, però no saben que també han heretat un deute enorme, i es poden quedar sense el teatre. El llibre ens conta qué fan per intentar aconseguir els diners, seguint el característic estil de Lorenzo.

La manera d’escriure és molt peculiar per a mi, potser perque estic acostumat a llegir traduccions. Lorenzo té un gran domini del castellà, gasta un vocabulari riquíssim, ple d’arcaismes i cultismes, i, crec jo, el seu domini del llenguatge fa que, tot i aquest vocabulari, no és difícil ni pesat de llegir. A més, i això és el que més m’agrada, posa aquest vocabulari al servei de les descripcions dels personatges i les seues accions.

I aquestes descripcions són el que jo veig com a segon tret diferencial de Lorenzo: ell és el cronista de la ronya, la misèria material i personal, el voler i no poder de cap manera. Així com Los asquerosos és un festival de l’insult i l’odi a la gent odiosa, Los huerfanitos és una mirada sobre gent que està tant rodejada de ronya que s’ha convertit en ella. No obstant això, la mirada de Lorenzo no és condemnatòria ni busca la burla, jo crec que intenta ser descriptiva i, fins i tot, busca generar llàstima.

Últim canvi el 2025-01-05